THE MELLOW BLUES

Interpretacions com aquesta ens serveixen per copsar una idea que entre molts crítics i aficionats no ha arribat a calar del tot. La grandesa de la música dels negres americans, la seva profunditat, la seva bellesa, el seu encant no rau, bàsicament, en la complexitat, en les audàcies en el terreny de l’harmonia, en el virtuosisme instrumental o en la magnificència de la composició. Aquests son elements que poden representar un valor afegit, però, no son essencials. El que, des del punt de vista jazz, dona valor a una interpretació és aconseguir que a través del ritme (el swing) amb que s’animen les frases i la manera com a aquestes se’ls dona expressió i com se les fa “cantar”, se’ns transmeti una càrrega emocional intensa i única, diferent de la que ens pot proporcionar cap altra mena de música. 

En aquest sentit, la present interpretació és exemplar. Jimmy Yancey, que no és precisament un virtuós del piano, amb un repertori que no va gaire més enllà del blues i el boogie woogie, que es mou dintre de les harmonies més elementals del blues, si realment som sensibles a la música dels negres nord-americans, pot arribar a fascinar-nos i satisfer les nostres expectatives com a aficionats al jazz i el blues. Sobre un ritme que marca la ma esquerra a base de figures molt repetitives, però executades de tal manera que sembla que les notes ballin, la ma dreta del pianista improvisa un discurs que, sigui amb frases sòbries o bé volubles, porta a dintre tota la càrrega del blues, la seva ambigüitat, on afloren igualment l’alegria com la nostàlgia, tot plegat tenyit d'aquesta pàtina indefinible, però ben palpable que és el blues feeling.