Glossari

Opcions de recerca

ARRANJADOR

Músic que ha escrit o ideat l’orquestració d’un tema determinat.

ESTIL

Nom donat a cadascuna de les variants que es donen dintre de cada gènere. Hi ha estils que es poden associar a més d’un gènere. (Veure definició de cada estil).

FORMACIÓ

Mida o format d’una determinada orquestra o grup musical, pel que fa al nombre de components.

GÈNERE

Es refereix a cadascuna de les quatre variants en que s’ha dividit el conjunt de la música inclosa a l’arxiu. En molts casos les interpretacions es poden associar a més d’un gènere. Aquests gèneres són: Jazz, Blues, Gospel i Ball. (Veure la definició donada de cada gènere).

INSTRUMENT

Instrument musical concret que un intèrpret utilitza, inclosa la veu. (Hi ha músics que acrediten el domini de diversos instruments).

INTÈRPRET

Músic que intervé en una interpretació com a solista o músic d’acompanyament, encara que no en sigui el titular.

TEMA

Composició musical o cançó.

TITULAR

Músic o director d’orquestra sota el nom del qual s’ha publicat un disc.

Gèneres

BALL

Inclou aquelles manifestacions de ball que, a part de la dimensió visual que els és pròpia, presenten també una dimensió auditiva, com, per exemple el claqué (tap dàncing o el sand).

BLUES

Designa la música apareguda amb anterioritat al jazz, eminentment vocal, que es desenvolupa inicialment en medis rurals per incorporar-se després als ambients urbans i posteriorment introduir-se en el món del jazz, tant en el camp vocal com en l’instrumental. El repertori es basa en temes d’una estructura harmònica i mètrica prefixada de dotze compassos, encara que també s’hi troben temes de vuit o setze compassos amb una seqüència harmònica semblant.

(Dintre dels anomenats estils es defineixen, com es veurà, diverses variants del blues).

GOSPEL

Música vocal de caràcter religiós pròpia dels negres nord-americans. Es desenvolupa inicialment a les esglésies i, més tard, també als escenaris. Les interpretacions poden comptar amb un acompanyament instrumental variable.

JAZZ

Fa referència a la música d’interpretació eminentment instrumental, encara que també vocal, que utilitza un repertori molt variat de procedència diversa i que presenta una àmplia gama estilística que, en certs casos que s’assenyalen, desborda la definició original de música de jazz com a creació pròpia dels negres nord-americans.

Estils (Jazz)

AFRO

Interpretació que s’inspira vagament en ritmes o melodies d’origen africà.

BALLAD

Interpretació melodiosa en ritme lent o semi-lent, amb exclusió dels blues.

BE BOP

Estil aparegut cap a 1945 que introdueix una certa complexitat harmònica i rítmica i canvis en el tractament expressiu dels instruments, cosa que en alguns casos l’allunya del llenguatge tradicional del jazz. És l’origen de l’anomenat jazz modern.

BOOGIE WOOGIE

Estil utilitzat pels pianistes (també per alguns guitarristes) per interpretar o acompanyar, en la majoria de casos, blues en tempo mig o ràpid, estil que s’identifica per una figura molt rítmica de dues notes corxeres per temps que executa la ma esquerra del pianista, mentre la dreta improvisa una melodia o riffs.

BOSSA NOVA

Interpretació sobre el ritme característic d’aquesta variant de la música brasilera.

CALYPSO

Interpretació que es mou dintre dels paràmetres rítmics i harmònics d’aquesta variant de la música antillana.

CHICAGO

Imitació que els músics blancs de Chicago feien de l’estil New Orleans. Un element característic és la incorporació del saxo, a vegades, substituint el trombó.

COMMERCIAL

Interpretació en que una orquestra adopta un estil d’execució edulcorat o vulgar, per complaure a un públic no especialment procliu al jazz.

COOL

Estil aparegut a principi dels anys cinquanta, en que l’element rítmic anomenat swing tendeix a minimitzar-se i les formes d’expressió instrumentals s’apropen a l’academicisme. La música resultant és més freda i cerebral que no pas emocional.

DIXIELAND

Terme que designa la imitació més o menys encertada de l’estil New Orleans feta per músics blancs. Aparegut en els primers temps del jazz, s’utilitza sobre tot a partir de 1940, amb el New Orleans Revival (Renaixement de l’estil New Orleans).

EXOTIC

Interpretació o arranjament orquestral que incorpora elements procedents de músiques allunyades del jazz: africanes, asiàtiques, sud americanes, etc.

FLAMENCO

Interpretació que d’una manera més o menys superficial incorpora elements rítmics, melòdics o harmònics, procedents del flamenc.

FREE

Tipus de música apareguda cap a 1960 que abandona tots els elements rítmics i expressius característics del jazz per donar pas a improvisacions sense cap norma.

FUNKY

El significat original i genuí fa referència a una forma de tocar els instruments gens acadèmica, buscant la màxima expressivitat, amb un atac violent de les notes, inflexions, sons guturals o distorsionats, un vibrat marcat i breu, etc.

Posteriorment, però, s’ha aplicat a interpretacions animades per ritmes contundents d’estructura binària (sovint, amb la semi-corxera com a unitat bàsica), emparentades amb la música rock. Per ser actualment hegemònic, és el significat adoptat aquí.

FUSION

Estil resultant de mesclar el jazz amb elements d’altres gèneres musicals. El resultat no necessàriament respondrà a l’accepció original de música de jazz.

GIPSY-MANOUCHE

Estil creat per Django Reinhardt i el seu entorn cultural cap als anys trenta, en el que s’incorporen al jazz elements musicals de l’ètnia manouche.

HARD BOP

Estil aparegut mitjan els anys cinquanta, en el que, partint del be bop dels anys quaranta, es recuperen alguns dels elements rítmics i expressius tradicionals

IMPRESSIONIST

S’aplica a interpretacions, principalment de piano, inspirades en la música impressionista europea (Debussy, Ravel) de qualitat jazzística variable.

INSTRUMENTAL BLUES

Interpretació instrumental basada en la típica estructura harmònica de dotze compassos (a vegades, 8 o 16),interpretació que en tempo lent o mig lent, pot reproduir el clima característic dels blues sorgits dels cants primitius dels esclaus. No s’han inclòs aquí els blues executats en tempo ràpid, d’un clima diferent.

JAZZ ROCK

Estil de música aparegut cap a 1970, que incorpora elements de la música rock, com ara la instrumentació electrònica, ritmes, climes musicals, etc.

JUG BAND

Grup musical, típic dels primers temps del jazz, en el que s’utilitzaven instruments de fortuna, com recipients de coll estret (jug) on es bufava per imitar el so d’una tuba, com el kazoo o una pinta amb paper de fumar per imitar el so de la trompeta, com fustes de rentar roba (washboards) per fer de bateria, etc.

JUNGLE

Estil atribuït a certes interpretacions de l’orquestra de Duke Ellington, caracteritzat per una utilització dels instruments de metall (trompetes i trombons) amb la sordina wa-wa, de la qual en resulten sonoritats pintoresques o dramàtiques.

KANSAS CITY

Estil propi de les formacions orquestrals aparegudes en aquesta ciutat, que es caracteritza per arranjaments d’una gran simplicitat, sovint a base de riffs, i per una pulsació rítmica d’una gran lleugeresa i agilitat.

LATIN

Interpretació que, abandonant les pautes rítmiques associades al swing, es desenvolupa sobre alguns dels ritmes de la música sud-americana o caribenya.

MAINSTREAM

Denominació que rep a partir dels anys cinquanta la continuació o evolució de l’anomenat estil swing, en la que es poden arribar a percebre, en determinats casos, certes influències del be bop o del hard bop.

MODERN

Estil d’interpretació que es situa fora dels estils clàssics o tradicionals i que rep influències sense determinar de les diverses variants de l’anomenat jazz modern.

NEW ORLEANS

Estil original del jazz i hegemònic fins 1930. Es caracteritza per la formació instrumental (trompeta, trombó, clarinet i secció rítmica); per la pràctica de la improvisació col·lectiva i per un particular accent rítmic que es manifesta en la pulsació de la bateria i en el fraseig dels altres instruments adaptant-se i recolzant-se en ella.

POLKA

Interpretació que s’executa sobre aquest ritme vuitcentista d’origen europeu

POP

Interpretació que adopta elements i formes de la música moderna de consum.

RAGTIME

Estil de música, composta originalment per a piano, molt popular als Estats Units en les darreres dècades del segle XIX i les primeres del XX, la qual incorporava ritmes vius i sincopats i melodies inspirades en tonades populars i aires d’opereta. Adaptada a les formacions orquestrals, aquesta música va nodrir bona part dels repertoris de les bandes de jazz dels primers temps, de manera que aquelles formacions eren conegudes com a Ragtime bands i el jazz com a Ragtime music.

RHYTHM & BLUES

Etiqueta d’origen comercial, creada per substituir la considerada excessivament racista de Race records, que designava la producció discogràfica dedicada a una clientela gairebé exclusivament negra. Inicialment dedicada als vessants més genuïns de la música negra nord-americana (jazz, blues i gospel), amb el temps va anar encabint tota mena de productes i intèrprets més o menys banals o comercialitzats. Dintre del jazz es parla de Rhythm & Blues per referir-se a un jazz senzill, directe, de ritme clar, eminentment ballable, sovint vocal i freqüentment basat en l’estructura del blues. En resum, la vessant més popular del jazz des de 1950.

ROCK & ROLL

Nascut dintre del corrent del Rhythm & Blues, encara que es presenta com a novetat, consisteix bàsicament en l’explotació del vell ritme de boogie woogie combinat amb una accentuació clara i contundent del contratemps per part de la bateria i, eventualment, incorporant una pàtina superficial de la música country.

SACRED

Música de caràcter religiós, no necessàriament vinculada al gospel.

SOUL

Té un significat original i genuí per designar la música tocada amb sentiment o ànima (soul). Posteriorment, però, amb finalitats comercials, s’ha utilitzat per designar la música nascuda en els anys seixanta dintre del corrent del Rhythm & Blues que combina elements del blues i el gospel, sovint amb tractaments molt edulcorats o amb ritmes binaris i maquinals. És aquest el significat amb que s’ha utilitzat en aquest arxiu.

SPIRITUAL

Interpretació en jazz d’un tema que és un Negro Spiritual o un Gospel.

STRIDE PIANO

Estil de piano que es posa de moda al Harlem dels anys vint i que predomina fins 1940, que consisteix en un joc de la ma esquerra en que el pianista alterna una nota greu en els temps forts del compàs (1er i 3er) amb un acord en el registre mig del teclat en els temps febles (2on i 4art), de manera que la ma salta contínuament d’un lloc a l’altre com si donés grans gambades (en anglès to stride). Mentrestant, la ma dreta toca la melodia o improvisa en la zona més aguda del teclat

SWING

El significat original i genuí fa referència a la pulsació rítmica que anima i caracteritza la música de jazz, els gospel i els blues. Des de mitjan els anys trenta, però, amb finalitats comercials, s’utilitza per designar l’estil de música de les grans orquestres que floreixen en aquella època i, per extensió, a tot el jazz que predomina en l’anomenada Època Swing (1935-45) i al que després ha seguit la mateixa línia.

Quan en aquest arxiu es qualifica l’estil d’una interpretació, es fa d’acord amb aquesta segona accepció, donada la seva utilització hegemònica. Tanmateix, en els comentaris que acompanyen les fitxes de detall, el mot swing s’utilitza en la seva accepció original.

SYMPHONIC

Interpretació en que, més que no pas els valors rítmics i expressius propis del jazz, predomina la composició amb influències de la música simfònica.

THIRD STREAM

Tendència estilística que apareix en els anys cinquanta i s’estén en les dècades següents, en que s’intenta una aproximació del jazz a la música clàssica.

VOCAL BLUES

Interpretació a càrrec d’una orquestra o conjunt de jazz en que hi ha una part vocal d’una certa importància, encara que no ocupi la totalitat de l’execució.

VOCAL

Qualsevol tipus d’interpretació on la part vocal tingui un mínim de presència.

WALTZ SWING

Interpretació sobre un tipus de compàs ternari (3/4, 6/8) amb una certa intenció, més o menys reeixida, de ser executada amb swing.

WEST COAST

Estil que sorgeix a meitat dels anys cinquanta en la zona de Los Angeles, característic per allunyar-se de les formes més tradicionals i populars de la música negra per adoptar formes d’expressió i tipus d’arranjaments més acadèmics, sofisticats i, fins i tot, alguns inspirats en la música culta europea.

WESTERN

Interpretació que pel tipus de melodia, arranjament o acompanyament, presenta una influència més o menys superficial de la música típica del Far West.

Estils (Blues)

BOOGIE WOOGIE

COUNTRY BLUES

Forma primitiva d’interpretar el blues de la gent del camp o del Delta del Mississipí, amb un acompanyament instrumental mínim (guitarra o harmònica).

FOLK

Tipus de cançó folklòrica o tradicional d’origen normalment anglosaxó, inclosa en el repertori d’alguns intèrprets de blues.

RHYTHM & BLUES

ROCK & ROLL

SOUL

URBAN BLUES

Forma que adopta el blues rural quan arriba a les grans ciutats. El cant perd sequedat, les lletres guanyen en mordacitat i l’acompanyament instrumental és més ric (piano, contrabaix, bateria, guitarra elèctrica, instruments de vent, etc.).

WORK SONG

Cant dels esclaus negres de les plantacions i altres llocs de treball per acompanyar i fer menys feixuga la duresa de les feines que els tocava fer.

Estils (Gospel)

CHOIR

Forma de gospel en que un dels rols principals correspon una formació vocal d’un cert nombre de cantaires que permet, si es dona el cas, la divisió en les quatre veus clàssiques: sopranos, contralts, tenors i baixos.

DUET

Forma de gospel en que el protagonisme recau en dos intèrprets, sigui un solista i un acompanyant, siguin dos intèrprets actuant al mateix nivell.

GROUP

Forma de gospel interpretada per una formació vocal reduïda, normalment de quatre components.

SOLOIST

Forma de gospel, en que independentment de l’acompanyament, el rol principal correspon a un sol intèrpret.

Estils (Ball)

SAND

Forma de ball que produeix ritme amb els peus, però que, a diferencia del claqué o tap dàncing, no es fa percudint el sol sinó fregant les soles de les sabates sobre una capa de sorra estesa especialment a l’efecte.

TAP DANCE

Ball (també conegut com claqué), en que el ballarí, equipat amb sabates que porten xapes metàl·liques fixades a les soles, percudeix el sol creant figures rítmiques més o menys variades, sovint semblants a les produïdes per un bateria amb el seu instrument. Per això aquest ball té una dimensió acústica important.

Formació

BIG BAND

Formació a partir de deu components, normalment, organitzada per seccions: secció de metalls (trompetes i trombons), secció canyes (saxos i clarinets), secció rítmica (piano, guitarra o banjo, baix o tuba i bateria).

COMBO

Formació de 6 o 7 components.

DUET

Dos intèrprets, sigui un solista i un acompanyant o dos intèrprets actuant al mateix nivell.

JAM SESSION

Formació més o menys nombrosa, sense una estructura de big band i en la que actuen com a solistes la majoria dels components.

OTHERS

Formació heterogènia en la que es pot trobar, juntament amb un conjunt instrumental, una secció de cordes, un grup coral, etc.

QUARTET

Formació de quatre components.

QUINTET

Formació de cinc components.

SMALL BAND

Formació de 8 o 9 components.

SOLOIST

Un sol intèrpret, acompanyant-se ell mateix o sense cap acompanyament.

TRIO

Formació de tres components.

Llenguatge Jazz

ATAC

Força i duresa amb que s’emet una nota.

BACKBEAT

Fa referència a l’accentuació dels temps febles del compàs (2on i 4art) que fa un bateria, a la que es poden afegir, picant de mans, altres músics i el públic.

BACKGROUND

Fa referència a la música que sona en segon pla darrera d’un solista executada pels instruments melòdics, però, també es pot referir a l’acompanyament de la secció rítmica.

BEAT

Temps del compàs. En el jazz també es refereix a la pulsació que se li injecta.

BLOCK CHORDS

Literalment “feix d’acords”. Forma d’execució al piano (i l’orgue) creada per Milt Buckner cap al 1940, consistent en l’execució simultània i en paral·lel d’acords amb les dues mans, mantenint-se aquestes unides com si estiguessin lligades. Per això aquest estil també s’anomena de Locked Hands (mans emmanillades).

BOOGIE WOOGIE

Forma de tocar el blues al piano definida per una figura de caràcter molt rítmic de 8 notes per compàs (2 corxeres cada temps) que executa la ma esquerra i amb la qual acompanya la melodia o els riffs executats per la ma dreta.

BOP

Expressió abreujada de Be-bop.

BOPPER

Músic de Be-bop.

BREAK-SOLO

S’anomena així quan el break l’executa un músic sol sense el recolzament de la secció rítmica que deixa de tocar durant el temps que dura el break.

BREAK

Literalment, pausa, tall, interrupció. En el jazz parlem de break per referir-nos a una frase curta (instrumental o vocal) que s’intercala en una pausa de la melodia principal. Normalment, es una frase improvisada que tant la pot executar un instrument melòdic com el bateria.

BRIDGE

Literalment pont. En els temes que presenten la clàssica estructura A, A, B A, siguin de 32, 16 o un altre nombre de compassos, el pont és la tercera frase, o sigui, la B. En anglès també s’anomena Middle Part.

CHARLESTON

Ball típicament negre aparegut als Estats Units el 1924 basat en una figura rítmica que consisteix en una nota marcada en el primer temps del compàs i una segona nota sincopada entre el segon i el tercer temps. La primera composició basada en aquest ritme amb el títol de Charleston, va ser escrita per James P. Johnson.

Existeixen també els anomenats platerets charleston. Veure High Hat.

CHORUS

Les composicions musicals utilitzades en el jazz acostumen a tenir un nombre determinat de compassos: 12 en el cas dels blues; 16 en alguns temes inspirats en els gospels i en altres temes; 32 que és el nombre habitual de compassos de les cançons de moda (entre 1920 i 1970) i de moltes composicions escrites pels músics de jazz. També n’hi ha d’altres amb un nombre diferent de compassos (40, 64, etc.)

Aquesta estructura definida per un nombre de compassos i els acords que corresponen a cada compàs, rep el nom de chorus. En les seves improvisacions els músics creen variacions recolzant-se en aquesta estructura, recorrent-la tantes vegades com la seva inspiració els demana o el director de l’orquestra decideix. Cada vegada que una orquestra o un solista recorre aquesta estructura, es diu que s’ha tocat un chorus i, així, doncs, es diu que tal interpretació o tal solo consta d’un nombre x de chorus.

CODA

Fragment musical afegit per una orquestra o un solista al final d’una interpretació per tal de donar èmfasi a la seva conclusió.

COMP

Paraula de l’argot dels músics de jazz per designar una forma d’acompanyament de piano en que les mans del pianista marquen regularment i alternativament acords en els quatre temps del compàs. En els temps forts (1er i 3er) és la ma dreta la que marca i en els temps febles (2on i 4art) ho fa la ma esquerra.

Aquesta expressió equival a la francesa pompe.

DIRTY

Paraula anglesa que literalment significa “brut”, emprada en l’argot jazzístic per designar una forma de tocar aspra, dura; el contrari d’acadèmica, pulcra o suau.

DRIVE

Paraula anglesa utilitzada pels músics de jazz per designar el vigor i la força d’execució d’un solista o una orquestra.

FEELING

Grau més o menys intens d’emoció, sentiment i calor expressiu que un intèrpret confereix a les frases musicals que executa.

FUNKY

Paraula que s’utilitza en el mateix sentit que dirty. Veure aquesta paraula.

GLISSANDO

Procediment instrumental mitjançant el qual un músic passa d’una nota a una altra de manera relativament lenta i progressiva, sense interrupció del so. Es molt utilitzat pels trombonistes d’estil New Orleans en les improvisacions col·lectives.

GROWL

Efecte de ronc, grinyol o so gutural, amb que determinats músics de jazz fan sonar el seu instrument imitant la veu de certs cantants de blues o gospel.

HIGH HAT

Accessori de la bateria consistent en dos platerets col·locats encarats en un peu vertical, que sonen al xocar l’un amb l’altre accionats per un pedal empès pel bateria. També anomenats platerets charleston.

INFLEXIÓ

Lleugera modificació de l’altura d’afinació d’una nota després de ser emesa per donar-li més expressió. Te un valor expressiu però també rítmic, donat que segons la forma i el moment en que s’executa, pot engendrar un gran swing. Es un procediment inspirat directament en l’estil vocal dels cantants de blues i gospel.

J. A. T. P.

El Jazz at The Philharmonic és el nom donat a les gires de concerts organitzades per l’empresari Norman Granz, amb grans solistes procedents de formacions diverses per actuar en format de Jam Session.

JAM SESSION

Inicialment les jam sessions eren trobades espontànies en algun local determinat al que acudien músics que, després de tocar en les respectives orquestres, volien seguir tocant només pel seu propi plaer i amb tota llibertat. Posteriorment, s’han organitzat jam sessions en auditoris on els músics cobren per tocar i el públic paga per escoltar-los, amb la qual cosa s’ha perdut gran part de l’esperit de creació espontània que animava les jam sessions originals.

LEGATO

Forma de tocar en que després d’emesa la primera nota d’una frase musical, les següents s’executen lligades les unes a les altres sense interrupció del so. De la forma d’execució oposada se’n diu Staccato.

LOW DOWN

És una expressió en anglès creada pels músics negres per designar una forma de tocar punyent, pesant, carregada d’intenció, ombrívola, a “ras de terra”, que apareix principalment en els blues lents interpretats per determinats músics.

ORGAN CHORDS

Literalment, acords d’orgue. Fa referència a un Background o fons sonor que es crea en suport a un solista a base d’una sèrie d’acords executats successivament per una secció de saxos, de metalls o ambdues a la vegada, que recorden, per la seva estructura, l’acompanyament que pot proporcionar un orgue.

POMPE

Paraula francesa equivalent a l’anglesa Comp. Vegeu aquesta paraula.

PONT

Paraula catalana equivalent a l’anglesa Bridge. Vegeu aquesta paraula.

PUNCH

Paraula anglesa que en el jazz serveix per designar la potència, la força d’atac i d’execució i el dinamisme amb que toquen una orquestra o un músic.

RIFF

Paraula inventada pels músics de jazz per designar una frase musical curta i senzilla, fàcil de recordar, que els músics repeteixen insistentment, sigui en primer pla o sigui com a fons per recolzar un solo. Hi ha arranjaments en que cada secció interpreta un riff diferent, de manera que la juxtaposició dels diversos riffs pot engendrar un swing de gran intensitat.

SCAT

Paraula de l’argot jazzístic que designa una forma de cantar en la qual les paraules de la cançó són substituïdes per síl·labes i onomatopeies sense cap significat. Utilitzen sovint l’scat intèrprets com Louis Armstrong, Ella Fitzgerald, Clark Terry, etc.

SHUFFLE

Variant del ritme de boogie woogie utilitzat inicialment per pianistes i guitarristes i més tard també pels bateries. Consisteix en accentuar les dues corxeres que animen cada temps del ritme de boogie, amb total lleugeresa i donant-los el mateix valor a cadascuna d’elles, aconseguint-se un efecte de rebot rítmic, com si la figura de les dues corxeres fos impulsada contínuament per una mena de molla.

SLAP

Literalment, bufetada. L’slap és l’efecte sonor produït pels contrabaixistes quan estiren amb força una de les cordes fent-la rebotar violentament contra el mànec de l’instrument. Els contrabaixistes de New Orleans (Pops Foster, Wellman Braud, etc.) utilitzaven sovint aquest efecte.

També es denomina slap l’efecte obtingut pels clarinets i saxofons consistent en fer petar les notes mitjançant un atac violent servint-se de la llengua.

STACCATO

Forma de tocar en que cada nota d’una frase musical és atacada de manera clara, quedant completament deslligada de les notes següents. És la manera de tocar oposada al Legato.

STOP CHORUS

Expressió que fa referència a un chorus que el solista executa sense l’acompanyament regular de la secció rítmica, la qual executa només algunes simples puntuacions cada un, dos o quatre compassos.

STOP TIME

Expressió utilitzada pels músics de jazz per designar una forma especial d’execució de la secció rítmica, la qual, en lloc de marcar el ritme de forma ininterrompuda, s’atura i resta silenciosa durant un cert temps, executant simplement una o dues notes cada dos compassos ( a vegades en intervals més curts o més llargs). L’Stop Time s’utilitza per acompanyar un tap dancer (ballarí de claqué), un cantant quan recita en lloc de cantar i per acompanyar l’stop chorus d’un solista.

STRAIGHT

Terme que s’utilitza per referir-se a la forma d’exposar un tema musical sense distorsions, ornamentacions o variacions.

STRIDE PIANO

SWING

L’accepció original i genuïna d’aquesta paraula fa referència a la pulsació rítmica que anima totes les interpretacions de la música popular negra-americana. És aquesta pulsació, regular però flexible, potent però lleugera, enardidora i al mateix temps relaxant, que anima les bones interpretacions de gospel, blues i de jazz en la seva concepció original.

Una segona accepció agafa importància mitjan els anys ’30 per designar l’estil de jazz que a partir d’aleshores predomina, especialment el de les grans orquestres.

TAILGATE

S’aplica a l’estil New Orleans de trombó. El terme va començar a utilitzar-se quan a New Orleans les orquestres tocaven sobre la plataforma d’un camió i el trombó es situava darrera de tot fent baixar la tapa o tanca posterior (tailgate) del camió. A aquestes orquestres se les denominava tailgate bands.

TAP DANCING

És el ball que coneixem amb el nom de claqué. El ballarí (tap dancer) calça unes sabates especials que porten a la punta i al taló de les soles unes plaquetes metàl·liques. Al colpejar el sol, alternativament, amb la punta i el taló, produeix una sèrie de figures rítmiques similars a les que pot executar un bateria, podent arribar a assolir el mateix grau de swing.

TEMA RIFF

Tema musical construït sobre un riff. Aquests temes acostumen a ser blues o temes de 32 compassos amb pont. Veure la paraula riff.

TEMPO

Moviment o velocitat rítmica amb la que s’executa una peça musical. Es parla d’un slow tempo per designar un tempo lent; d’un bounce tempo per fer referència a una modalitat de tempo mig i d’un fast tempo si és un tempo ràpid.

VIBRAT

Ondulació més o menys ràpida de l’altura d’una nota que es situa al final d’una frase o abans d’una pausa. L’origen del vibrat és vocal. El dels negres acostuma a ser més ràpid que el dels blancs. A imitació dels seus propis cantants, els instrumentistes afroamericans utilitzen un vibrat ràpid. El vibrat té un valor eminentment expressiu. El vibrat diu molt de la personalitat musical d’un intèrpret.

WA-WA

És el nom que es dona a una sordina que, situada davant del pavelló d’una trompeta o un trombó i modificant-ne la posició (obrint o tancant) amb la ma, produeix un so semblant a una onomatopeia que fonèticament sona com wa-wa.