Tema

Torna enrere

BLUES FOR TEDDY

Titulars:

  • Coleman, Bill

Formació:

Combo

Gènere i estil:

  • BLUES (JAZZ)

  • INSTRUMENTAL BLUES (JAZZ)

Intèrprets:

  • Coleman, Bill

    • Trumpet
    Solista

  • Mariette, Jef

    • Trombone

  • Guerault, Stephane

    • Clarinet

  • Joubert, Patrick

    • Piano

  • Ferrari, Nino

    • Bass

  • Bennett, Richard

    • Drums

Audició:

Comentaris:

Bill Coleman ha estat un dels trompetes que, sota la influència de Louis Armstrong, han arribat a aconseguir un estil més personal, destacant pel seu fraseig àgil, melodiós i ple de sensibilitat. La seva carrera discogràfica es desenvolupa tant als Estats Units com a Europa, on va residir durant un cert temps en la dècada dels anys ’30 i on es va establir definitivament després de la 2ª Guerra Mundial.  

Aquest enregistrament és d’aquesta segona època a Europa i en ell està acompanyat per una orquestra suïssa. Transcrivim, a continuació, la crònica d’aquesta interpretació que en el seu moment va fer el crític francès Hugues Panassié:

“Blues for Teddy, blues en tempo semi-lent, es una reeixida sensacional. És, en la meva opinió, la interpretació més bella que Bill Coleman ha enregistrat en aquests darrers deu anys. És l’únic solista, toca del principi al final amb una sordina (la harmon). De seguida sentim que està en gran forma. Des del segon chorus està completament “llençat”. Les idees flueixen, la inspiració sembla inexhaurible, il·limitada, a més, Bill estava “bé de llavi”: la seva execució és neta, impecable, les frases més volubles estan tocades amb una precisió que aclareix l’orella, articulades a la perfecció. És veritablement el gran Bill Coleman el que aquí escoltem. I es beneficia d’una presa de so plenament satisfactòria, malgrat el fet que utilitza la “harmon”, sordina que generalment és el Waterloo dels enginyers de so. Per sort, l’orquestra de Richard Bennett acompanya de forma polida Bill Coleman, en lloc d’espatllar-ho tot com ho han fet, en circumstàncies semblants, certs músics francesos dels quals prefereixo no recordar els noms.”

        (Hugues Panassié, Bulletin du Hot Club de France nº 87. Abril 1959)