Tema

Torna enrere

BUGLE CALL RAG

Titulars:

  • Bostic, Earl

Formació:

Big Band

Gènere i estil:

  • MAINSTREAM (JAZZ)

Intèrprets:

  • Bostic, Earl

    • Alto Sax
    Solista

  • O'Laughlin, Stash

    • Piano

  • Barnes, George

    • Guitar

  • Tucker, George

    • Bass

  • Hogan, Granville

    • Drums

Audició:

Comentaris:

La carrera professional d’Earl Bostic, un dels més grans saxos alt que ha donat el jazz, presenta dues etapes ben diferenciades. En la primera etapa (1940-50) el seu estil es extremadament voluble, melodiós i ple de subtileses, servit amb una bella sonoritat. A partir de 1950, buscant un major èxit comercial, simplifica el seu estil, tracta la seva sonoritat amb un pronunciat growl i amb un vibrat molt marcat i, al mateix temps, construeix el seu fraseig buscant un màxim de swing de forma directa i sense gaires subtileses, però d’un nivell tremendament intens, realment insuperable.

Aquesta peça tradicional no és altra cosa que un blues clàssic de 12 compassos en què els primers 4 compassos de cada chorus s’executen en forma de break, sigui a càrrec d’un solista o per tota l’orquestra. Aquesta versió que ens ofereix Earl Bostic és una autèntica proesa: executada en tempo molt ràpid, permet fer a aquest gran saxofonista una demostració de virtuosisme instrumental, d’imaginació creativa i de swing fora de mida. Es pot dir que per la forma d’execució vigorosa, amb un atac potent, utilitzant sovint l’efecte de growl, estem davant d’un exemple de l’estil que caracteritza la seva segona època. Però la volubilitat del fraseig, especialment en els breaks amb que inicia cada chorus, ens remet a la seva primera etapa. Realment, cadascun d’aquests breaks és un veritable xoc: les frases més volubles, impensables, sorprenents, brollen del seu saxo alt amb una seguretat, una empenta i una perfecció increïbles. I tot el que segueix després de cada break és una autèntica follia d’idees, de mordent i de swing. I escolteu, en el darrer chorus, la nota sobreaguda, un harmònic fora del registre propi de l’instrument, amb que sobrevola el fons orquestral que li dona suport. De bojos!