Tema

Torna enrere

ORGAN GRINDER'S SWING

Titulars:

  • Lunceford, Jimmie

Formació:

Big Band

Gènere i estil:

  • SWING (JAZZ)

Arranjadors:

  • Oliver, Sy

Intèrprets:

  • Lunceford, Jimmie

    • Director

  • Oliver, Sy

    • Trumpet
    Solista

  • Smith, Willie (Alto Sax)

    • Clarinet

  • Webster, Paul

    • Trumpet
    Solista

  • Wilcox, Edwin "Eddie"

    • Celeste

  • Norris, Al

    • Guitar

  • Allen, Moses

    • Bass

  • Crawford, Jimmy

    • Drums

Audició:

Comentaris:

L’orquestra de Jimmie Lunceford està considerada entre les tres millors de les moltes big bands que animaren l’Època Swing (les altres dues són les de Duke Ellington i Count Basie). Aquesta formació, on regnava una fèrria disciplina, es caracteritzava per executar a la perfecció arranjaments d’un gran atractiu i subtilesa, utilitzant sovint un tempo entre mig i moderat, característic, idoni per al ball, anomenat tempo Lunceford, tempo que la seva formidable secció rítmica animava amb un swing recolzat i intens. A més, contava en totes les seves seccions amb solistes d’un molt alt nivell.

D’aquest enregistrament ens limitarem a transcriure la llarga crònica que en va fer el crític francès Hugues Panassié:

“Organ Grinder’s Swing (enregistrat el 1936) és segurament un dels discs més bells que ha enregistrat l’orquestra de Jimmie Lunceford. És una utilització admirable i ben imprevista del blues per crear una interpretació d’una rara originalitat. És a Sy Oliver, arranjador incomparable, a qui cal atribuir el mèrit d’aquesta creació. Sy Oliver, d’altra banda, toca abundantment la trompeta en aquesta peça. L’organ grinder, potser ho sabeu, és un orguenet. La “tornada” que es repeteix a l’inici de diversos chorus està agafada d’una frase que els músics tocaven a vegades sobre el blues [. . .]. En el disc de Lunceford aquesta frase és exposada, sigui pels metalls amb sordina i un clarinet, sigui per una celeste amb un pintoresc acompanyament de bateria de Jimmy Crawford (sobre els wood blocks). En el primer i en l’últim chorus, els altres 8 compassos estan executats per Sy Oliver a la trompeta amb sordina (amb un pronunciat growl), mentre que els saxos, en el registre greu i amb el saxo baríton molt en evidència, swinguen un riff de boogie woogie (lleugerament modificat) que els pianistes sovint utilitzen amb la mà esquerra; el conjunt és d’un swing formidable. En el segon chorus, la “tornada” està seguida d’un solo de guitarra d’Al Norris molt blues, mentre que la secció de saxos, tocant en un registre més elevat, executa el riff prèviament exposat per Sy Oliver. Willie Smith toca amb el clarinet els primers 4 compassos del tercer chorus, els darrers 8 compassos del qual estan executats amb força per Paul Webster a la trompeta, mentre Moses Allen swinga superbament al contrabaix. Sy Oliver toca seguidament un superb solo de 16 compassos (sempre amb sordina i growl) recolzat per una passatge brillant de saxos i una excitant part de contrabaix. Sy Oliver s’expressa mitjançant frases simples, directes, ben desplegades, que estan molt a prop de l’estil New Orleans més clàssic. És probablement el millor disc que ha enregistrat. Després d’aquest solo la interpretació acaba amb un retorn al chorus inicial.”

(Hugues Panassié, Bulletin du Hot Club de France nº 42. Novembre 1954)