Tema

Torna enrere

BLUES FOR SMEDLEY

Titulars:

  • Peterson, Oscar

  • Terry, Clark

Formació:

Quartet

Gènere i estil:

  • MAINSTREAM (JAZZ)

Intèrprets:

  • Terry, Clark

    • Trumpet
    Solista

  • Peterson, Oscar

    • Piano
    Solista

  • Brown, Ray

    • Bass
    Solista
    Acompanyant

  • Thigpen, Ed

    • Drums
    Acompanyant

Audició:

Comentaris:

De tots els trompetes de jazz que han adquirit un reconeixement important a partir de 1950, Clark Terry és segurament el més complet i l’exponent més notable de l’evolució de l’estil de trompeta dintre dels paràmetres de la tradició. Després de passar per les orquestres de Count Basie i Duke Ellington (1950-59), actua normalment al front de petits conjunts i també, durant els anys ’70, dirigeix una big band que malauradament no pot mantenir de forma continuada. Clark Terry és el trompeta més complet de la seva generació per diverses raons: la seva tècnica instrumental es prodigiosa, posseeix una bella sonoritat ampla i mate, pot tocar en un registre elevadíssim, té una gran inventiva a la que no falten tocs d’humor, és un mestre en el domini de la sordina wa-wa, pot frasejar amb gran suavitat o un gran mordent, i sempre amb un swing lleuger i intens.

Per la seva banda Oscar Peterson és un dels més celebrats pianistes aparegut en els anys ’50. Influenciat per Nat King Cole i Art Tatum i posseïdor d’un extraordinari virtuosisme instrumental, quan no cau en el defecte d’abusar de la seva tècnica amb un fraseig exuberant, però mancat de relleu rítmic, pot arribar a swingar de manera intensa i posar-se a l’alçada dels millors pianistes en la història del jazz.

Aquesta peça forma part del disc LP Oscar Peterso Trio with Clark Terry en què aquest apareix com a invitat del trio d’Oscar Peterson. Es tracta d’un blues clàssic de 12 compassos en tempo mig. La interpretació comprèn dos chorus d’exposició del tema, Peterson tocant la frase principal i rebent respostes de la trompeta amb sordina wa-wa de Clark Terry, el qual segueix per improvisar tres chorus a base de frases potents i incisives; els segueix Oscar Peterson amb tres chorus més, sobris, enèrgics i swingants; a continuació és Ray Brown al contrabaix que improvisa quatre formidables chorus; tot seguit reapareix amb força Clark Terry amb tres chorus més plens de mordent; els dos chorus finals són novament la doble exposició del tema, igual que a l’inici.