Tema

Torna enrere

BLUE BUDDY

Titulars:

  • Tate, Buddy

Formació:

Combo

Gènere i estil:

  • BLUES (JAZZ)

  • INSTRUMENTAL BLUES (JAZZ)

Intèrprets:

  • Jenkins, Pat

    • Trumpet

  • Robinson, Eli

    • Trombone

  • Tate, Buddy

    • Tenor Sax
    Solista

  • Richardson, Ben

    • Baritone Sax
    • Alto Sax

  • Hall, Skip

    • Piano

  • Wilson, Carl "Flattop"

    • Bass

  • Donaldson, Clarence "Fats"

    • Drums

Audició:

Comentaris:

Buddy Tate és un dels grans saxos tenor sorgit durant l’Època Swing. Al llarg de prop de deu anys (1939-48) és un dels solistesdestacats de l’orquestra de Count Basie; després forma el seu propi conjunt al front del qual, durant els anys ‘50 i ’60, actua en el Celebrity Club de Harlem i també efectua alguna gira per Europa. Posteriorment, actua en diversos petits grups, molt sovint amb l’organista Milt Buckner. El seu estil, inspirat en el de Hershel Evans (a qui va substituir en l’orquestra de Basie), es caracteritza per una gran sobrietat, vehemència i per un swing directe; a més, resulta insuperable en els blues.

Aquest enregistrament està extret del disc LP Buddy Tate and His Celebrity Club Orchestra, o sigui, Buddy Tate amb el seu propi conjunt al complet (cosa que no succeeix en altres LP en què el bateria, per indicació del supervisor, és substituït per un altre). Aquesta formació és la que amenitzava les sessions de ball del’esmentat local de Harlem ila música que interpreta és un jazz simple, directe, amb arranjaments a l’estil del Count Basie de la primera època, pensats de cara a una execució amb el màxim de swing.

Aquest interpretació, un blues lent amb Buddy Tate com a únic solista (quatre chorus), va rebre el següent comentari per part del crític francès Hugues Panassié:

“Toca el blues lent com cap altre saxo tenor és capaç de fer-ho (en l’opinió del mateix Jimmy Rushing, un entès en la matèria) al llarg de Blue Buddy. És un solo ideal per estudiar-lo tots aquells que vulguin aprendre a tocar bé el blues. Buddy Tate no toca una sola nota de massa, construeix les frases perfectament, fa parlar, cantar el seu saxo tenor amb una eloqüència extraordinària, swinga amb una intensitat inaudita. Els dos primes chorus ja són prou bons (adoneu-vos de la “malícia” amb què Buddy Tate executa, repeteix la petita frase clàssica del blues en els compassos 5-7 del segon chorus), però què podem dir dels dos darrers! Buddy Tate s’enfada des de l’inici del tercer, atacant amb una nota mantinguda, vibrada, tensa, amb un lleuger growl, la força expressiva de la qual no és inferior a la de cap gran cantant de blues! I fixeu-vos en les notes agudes al començament del quart i darrer chorus.”

(Hugues Panassié, Bulletin du Hot Club de France nº 165. Febrer 1967)